En aquest article es presenten les dades d'un recent estudi dirigit pel professor Sergi Cortiñas (UPF) sobre la realitat actual del periodisme científic així com les experiències i opinions d'alguns dels periodistes especialitzats en ciència, salut i tecnologia que estan vivint els canvis que afecten la professió.
Tocats per la crisi
Text: Joaquim Elcacho
Les enquestes d'opinió situen molt sovint la recerca científica entre els temes que més interessen als ciutadans però la informació científica i els periodistes especialitzats en aquests temes no han ocupat mai un lloc prioritari als mitjans de comunicació del nostre país. La crisi amenaça ara amb reduir encara més el paper dels periodistes científics fins a convertir-los en una mena d'espècie en perill d'extinció.
Quan
es fan retallades, els periodistes científics són dels primers a
rebre perquè molts mitjans continuen veient aquest tipus
d'informació com a un element decoratiu, “una mena gerro bonic,
que tothom el vol tenir a casa -o al seu mitjà de comunicació en
aquest cas-, però en el què ningú vol invertir diners”, segons
explica una de les professionals entrevistades en el primer estudi
que tracta d'analitzar la realitat actual d'aquesta especialitat
periodística a l'Estat espanyol. L'Estudi
sobre els efectes de la crisi en la informació de ciència en els
mitjans. Què opinen els periodistes científics?
ha estat dirigit per Sergi Cortiñas, professor i investigador del
departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i
s'emmarca en el projecte competitiu de R+D+i El
periodisme científic a Espanya i les noves tecnologies de la
informació: mapa de situació i propostes d'actuació per millorar
els processos comunicatius,
finançat pel Ministeri d'Economia i Competitivitat. L'estudi es basa
en entrevistes realitzades durant el 2012 a 49 periodistes dedicats
a temes de ciència, medi ambient o tecnologia i ofereix una visió
prou clara dels efectes de la crisi en l'exercici d'aquest tipus de
periodisme especialitzat.
La
primera conclusió de l'estudi és que
“ens trobem en un moment de gran retrocés per al periodisme
científic”, explica Sergi Cortiñas. La crisi està colpejant
aquesta especialitat periodística en tres aspectes principals: Baixa
el nombre de professionals en exercici als mitjans de comunicació,
baixen les retribucions tant dels professionals en plantilla com dels
col·laboradors o freelance, i baixa el temps que cada periodista pot
dedicar a l'elaboració de la informació.
La
disminució del nombre de suplements dedicats a aquest tipus
d'informació en la premsa diària o la desaparició de revistes i
programes de ràdio són exemples d'una tendència molt poc
engrescadora. Mònica López Pérez, qui va ser directora de
programes desapareguts de ComRàdio -ara La Xarxa- com La Malla
Ràdio, Eureka! i Sapiència, és una de les periodistes que ha
viscut l'efecte de les retallades. “La precarització que els
últims anys afecta la comunicació científica en la premsa escrita
ja fa temps que la vivíem a la ràdio”, explica Mònica López
després de més d'una dècada fent programes sobre ciència. “Els
responsables dels mitjans no comprenen que els temes de ciència són
prioritaris per al conjunt de la societat, ni tant sols quan tenen
bones audiències, com passa sempre amb els temes de salut; per això,
quan arriben les retallades els programes de ciència estan entre els
primers que queden afectats”, resumeix Mònica López Pérez, ara
directora de la productora de continguts de comunicació científica
Sapiens LAB.
Molts
periodistes han perdut el seu lloc de treball als mitjans de
comunicació i els que hi sobreviuen tenen cada vegada menys
recursos i menys temps per exercir la seva feina. Si més no, aquesta
és la seva percepció: el 35% dels periodistes enquestats en
l'estudi dirigit per Sergi Cortiñas indica que en els últims cinc
anys la seva càrrega de treball com a periodista científic ha
augmentat molt, mentre que el 29% afirma que aquesta pressió ha
augmentat una mica.
La falta de personal i
temps s'agreuja encara més per la falta d'espai per publicar temes
de ciència. Marta Ciércoles, periodista del diari El Punt-Avui,
explica un dels mecanismes concrets d'aquesta precarització del
periodisme científic. “La crisi i les retallades han afectat molt
el sector sanitari a Catalunya i els periodistes d'aquesta
especialitat ens hem hagut de dedicar durant els últims temps a
informar d'aquest problema social i polític deixant una mica de
banda la informació més estrictament científica, com poden ser per
exemple els avenços en la medicina”, detalla Marta Ciércoles.
Un
efecte diferent de la crisi és el que implica directament la butxaca
dels periodistes. Segons l'estudi dirigit per Cortiñas, més de la
meitat del periodistes especialitzats en ciència reconeixen que els
seus sous han estat retallats durant els últims cinc anys (el 32%
indica que cobra ara una mica menys que abans i un 21%, que cobra
molt menys), mentre que el 23% diu que no se n'han vist afectat i un
4% de privilegiats diu haver tingut augment de sou.
Tot
fa pensar que la suma de factors negatius que afecten la professió
passaran factura al periodisme científic. Així, per exemple, segons
l'estudi sobre la realitat del sector, un 71% d'enquestats està
“totalment d'acord” amb què l'actual tendència dels mitjans a
limitar recursos afectarà a la qualitat de la informació
científica” i un 29% està “d'acord”.
De forma paral·lela,
la qualitat de la informació científica pot quedar afectada també
pel que Sergi Cortiñas denomina “vampirització” de periodistes
especialitzat en temes de ciència que marxen a treballar, per
exemple, a gabinets de comunicació d'institucions o empreses
privades, mentre que el seu lloc a les redaccions queden coberts per
periodistes novells o becaris.
Joan
Carles Ambrojo, periodista especialitzat en tecnologia i ciència des
de fa gairebé tres dècades, considera que els mitjans de
comunicació estan substituint els periodistes especialitzats en
ciència per informacions recollides directament de les agències de
premsa, de les publicacions científiques, de les notes de premsa de
les institucions o de persones nouvingudes que escriuen de forma
gratuïta per aconseguir visibilitat. Entre d'altres mitjans, Joan
Carles Ambrojo va treballat durant 15 anys com a redactor i
col·laborador de El País
i ara exerceix com a freelance i reporter multimèdia per a diversos
mitjans i entitats perquè, “el futur d'aquesta especialitat és
molt difícil si només busquem guanyar-nos la vida publicant en els
mitjans de comunicació tradicionals”. “Els bons temps comencen a
quedar lluny i cal reinventar-se”, resumeix Ambrojo.
Certament,
es pot considerar que l'època daurada del periodisme científic al
nostre país es va produir en les dècades de 1990 i 2000,
coincidint amb moments de creixement econòmic i certa bonança en
els mitjans de comunicació, segons el balanç històric que fa
Gonzalo Casino, en exercici com a periodista científic des de 1986.
Entre moltes altres ocupacions, entre 1998 i 2009, Casino va
coordinar les pàgines i el suplement de salut de El
País
i recorda que, “en els bons temps, hi va arribar a haver mitja
dotzena de periodistes dedicats a temes de ciència” en la
plantilla d'aquest diari.
La
primera dècada d'aquest segle va suposar la consolidació de la
especialització en periodisme científic i tot seguit van arribar
els efectes de la crisi. “Les pàgines dedicades a ciència i salut
es van començar a encongir a Espanya cap al 2009-2010 com havia
passat un parell d'anys abans a Estat Units i està passant en molts
altres països”. Per a Gonzalo Casino, “el periodisme científic
és una de les especialitats més damnificades per la crisi dels
mitjans de comunicació en part perquè és un periodisme car, que
necessita disposar de periodistes molt ben formats”.
La
gran paradoxa és que ara que ens trobem en l'era amb més
possibilitats tècniques i oportunitats tecnològiques per fer
periodisme científic la realitat d'aquesta especialitat als mitjans
de comunicació és cada vegada més negativa, destaca Sergi
Cortiñas. “Els periodistes veterans troben a faltar les dècades
de 1980 i 1990, mentre que els joves tracten d'adaptar-se a les
noves circumstàncies amb projectes innovadors que no acaben de tenir
models de negoci clars”, indica el professor de la UPF.
Tot
i les evidents dificultats per fer viables els nous projectes, el
futur passa necessàriament per, “renovar i enfortir el periodisme
científic a través del desenvolupament de projectes propis, que
supleixin l'escassetat de places professionals que en aquest àmbit
estan oferint els mitjans tradicionals”, destaca l'apartat de
conclusions de l'estudi coordinat des de la UPF. “Som gent molt
vocacional, ens agradar fer el què fem i si si no podem fer-ho en
els mitjans de comunicació tradicionals a causa de la precarietat,
buscarem la forma de fer-ho per altres sistemes i en altres llocs”,
conclou un dels periodistes científics entrevistats. Ç
[A la venda, edició en paper de la revista 'Capçalera' (setembre 2013, núm. 161). Informació al Col·legi de Periodistes 93 3171920. Edició electrònica disponible a principis d'octubre]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada